quan-la-casa-no-existeix
Prova1
Avui fa sol
Marta Serra
Articles relacionats
La casa com a frontera (o refugi)
Maribel Rosselló
Espais Assistencials
Mar Castarlenas, Helena Majó, Marta Serra, Patrícia Messa
Paisajes presionados
Kathrin Golda-Pongratz
Voces de otro caminar
Marina Povedano
Durant les diferents fases del confinament domiciliari, les persones que dormien a la intempèrie no van patir una greu incidència en el contagi de la covid-19, segurament per causa de la baixa transmissió del virus en els espais oberts i d’un distanciament social que ja d’entrada era existent. Tanmateix, les restriccions de l’ús de l’espai públic i les dificultats d’accés als recursos assistencials habituals van provocar que la realitat d’aquest col·lectiu en situació de carrer es veiés fortament vulnerada. L’aïllament social podia suposar, aparentment, un avantatge a l’hora de facilitar més protecció a l’espai públic, però per contra, les normatives derivades del confinament van trencar bona part dels vincles socials i dels ritmes quotidians. Així, uns lligams que ja eren fràgils acabaven d’esfondrar-se, i amb això col·lapsava la satisfacció de les necessitats bàsiques com tenir un sostre on dormir, un espai on alimentar-se i on guarir. Una sèrie d’entrevistes a entitats públiques i privades i a persones en situació de carrer, ens ajuden a comprendre i a saber mirar altres realitats que, durant la pandèmia, desapareixien de l’atenció mediàtica. Per a la majoria es tractava i es tracta encara avui d’una realitat oculta o desconeguda, el lloc del dolor d’on allunyar la mirada. Però per a unes 4500 persones sense llar en situacions molt diverses, el confinament va suposar un exercici de supervivència i resistència a la Barcelona fràgil i hostil.
Figura....
Espai públic i sensellarisme en context de pandèmia.
Quan pensem amb la casa confinada ens remetem clarament en un temps molt concret, unes setmanes, que es van convertir en mesos, en les que la vida es va trobar forçada a ocupar només els espais domèstics i a reconvertir-los per poder acollir tota mena d’activitats que no l’hi eren habituals. Els edificis de serveis en canvi, equipaments, centres de salut o espais comercials tenen una temporalitat pandèmica una mica més extensa; viuen un primer moment d’hiperactivitat o de tancament absolut, i després una progressiva reobertura o normalització d’una situació excepcional que es prolonga durant quasi dos anys. El carrer en pandèmia té encara un grau més de temporalitats diferents.
Hi ha un abans; la ciutat sense covid frenètica que viu al marge del conjunt de regulacions que estan apunt d’arribar. Mirant a una altre banda el ritme segueix sent l’habitual fent veure que aquí no afectarà fins que sona l’alarma, tot s’accelera i de cop, l’activitat s’esvaeix. L’escena llavors és d’un carrer “buit”, un moment que es correspon amb el tancament als domicilis.
És un carrer estrany, una imatge desoladora que impressiona i queda gravada en la memòria d’un moment d’excepcionalitat. Per qui no té el segell de treballador essencial, és un carrer al que només se surt per anar a comprar, treure la brossa, passejar el gos o en clandestinitat. Sota l’amenaça de les forces de l’ordre, les oficials i els policies de balcó, de cop la ciutat és un escenari sense actors, o amb actors contats, on qualsevol acció queda molt més visible del que ho havia estat abans. Qui no té on confinar-se queda més exposat que mai, es perd l’anonimat entre la multitud, i regna un clima de por, de possible contagi, d’exposició a un virus que en aquell moment era profundament desconegut. L’espai on es creuaven realitats diverses i xocaven en un semàfor passa a ser un espai de precaució on l’aïllament posa distància social entre realitats desconegudes.
També es però un espai de respir, d’oxigen mental, de sortir pel propi acte en si mateix de prendre l’aire. Un espai que la natura recupera, els cotxes desapareixen i s’escolten els ocells, entre els panots creixen fulles silvestres i animals múltiples baixen de Collserola. Hi ha qui no sortia, o qui només travessava el llindar de la porta per necessitat, però també qui buscava una excusa constant per fer-ho, qui havia de seguir anant a treballar i qui no tenia altre lloc on anar. S’entrà així en un tercer moment; progressivament es permet el retorn al carrer amb el “des-confinament” inicial. Aquest és un retorn “a fases”, per torns d’edat, amb roba d’esport, distancies limitades, encontres buscats i saludades des de la finestra. És un espai social, i es també un moment d’aprofitar el carrer per prendre consciència del propi cos, Només es va als llocs als que s’arriba caminant i, amb els parcs tancats, es descobreix una ciutat diferent; un conjunt de llocs nous per estirar les cames, per veure-hi des de punts alts, per absorbir la natura que hi ha a la ciutat i als seus marges. Aquest és un temps on les pressions habituals de l’espai urbà es renoven, s’omplen de gent zones que abans passaven desapercebudes i veïns de diferents barris veuen com els seus carrers atrauen més atenció, més interès, i més intervencions. És una situació que ja no es qüestió de setmanes, es prolonga encara a tot un temps de la ciutat “a onades”, on el teletreball, el “toc de queda” i la regulació d’espais oberts al públic segueixen marcant un ritme pandèmic tot i que ja no confinat.
Durant tot aquest període, la regulació de comerços, bars, restaurants, botigues i negocis en general deixa un carrer de nova a-normalitat. Segueix present la mascareta, la distancia i la limitació de trobades en un espai públic on s’han ampliat terrasses, reduït horaris, considerat prescindibles algunes activitats i tancat establiments. - Recerca COMERCIALS Les plantes baixes de la ciutat són espai interior i sovint de titularitat privada però s’ha fet evident que condicionen enormement el moviment façana enfora i la vivència del carrer. En consonància amb les normatives vigents i amb la incidència vírica de la Covid, l’activitat de la ciutat s’ha modificat; s’han reduït desplaçaments i actes, com ara el reunir-se, s’han vist bolcats a l’espai exterior. El carrer, com la vida, ha estat un espai més regulat, amb més prohibicions i restriccions de les que habitualment hi són presents. Però, que quedarà de tot això? Que es podria haver regulat diferent? Què n’ha aprés la ciutat? Quan mirem enrere, veurem una línia verda en la cronologia de la ciutat que ens marqui totes aquelles intervencions urbanes de després de la pandèmia? Es diu molt que la pandèmia ha posat de manifest molts aspectes presents però menys visibles, ha fet explicites mancances, necessitats no reconegudes. A escala de ciutat, d’espai exterior, hem aprés que l’hi demanem a l’espai públic? Durant aquest temps, l’espai compartit allà on realitats diferents es creuen, ha estat més hostil de moltes maneres diferents. Serveixen aquests aprenentatges per a pensar una ciutat que cuidi més als seus habitants?
Hi ha un abans; la ciutat sense covid frenètica que viu al marge del conjunt de regulacions que estan apunt d’arribar. Mirant a una altre banda el ritme segueix sent l’habitual fent veure que aquí no afectarà fins que sona l’alarma, tot s’accelera i de cop, l’activitat s’esvaeix. L’escena llavors és d’un carrer “buit”, un moment que es correspon amb el tancament als domicilis.
És un carrer estrany, una imatge desoladora que impressiona i queda gravada en la memòria d’un moment d’excepcionalitat. Per qui no té el segell de treballador essencial, és un carrer al que només se surt per anar a comprar, treure la brossa, passejar el gos o en clandestinitat. Sota l’amenaça de les forces de l’ordre, les oficials i els policies de balcó, de cop la ciutat és un escenari sense actors, o amb actors contats, on qualsevol acció queda molt més visible del que ho havia estat abans. Qui no té on confinar-se queda més exposat que mai, es perd l’anonimat entre la multitud, i regna un clima de por, de possible contagi, d’exposició a un virus que en aquell moment era profundament desconegut. L’espai on es creuaven realitats diverses i xocaven en un semàfor passa a ser un espai de precaució on l’aïllament posa distància social entre realitats desconegudes.
També es però un espai de respir, d’oxigen mental, de sortir pel propi acte en si mateix de prendre l’aire. Un espai que la natura recupera, els cotxes desapareixen i s’escolten els ocells, entre els panots creixen fulles silvestres i animals múltiples baixen de Collserola. Hi ha qui no sortia, o qui només travessava el llindar de la porta per necessitat, però també qui buscava una excusa constant per fer-ho, qui havia de seguir anant a treballar i qui no tenia altre lloc on anar. S’entrà així en un tercer moment; progressivament es permet el retorn al carrer amb el “des-confinament” inicial. Aquest és un retorn “a fases”, per torns d’edat, amb roba d’esport, distancies limitades, encontres buscats i saludades des de la finestra. És un espai social, i es també un moment d’aprofitar el carrer per prendre consciència del propi cos, Només es va als llocs als que s’arriba caminant i, amb els parcs tancats, es descobreix una ciutat diferent; un conjunt de llocs nous per estirar les cames, per veure-hi des de punts alts, per absorbir la natura que hi ha a la ciutat i als seus marges. Aquest és un temps on les pressions habituals de l’espai urbà es renoven, s’omplen de gent zones que abans passaven desapercebudes i veïns de diferents barris veuen com els seus carrers atrauen més atenció, més interès, i més intervencions. És una situació que ja no es qüestió de setmanes, es prolonga encara a tot un temps de la ciutat “a onades”, on el teletreball, el “toc de queda” i la regulació d’espais oberts al públic segueixen marcant un ritme pandèmic tot i que ja no confinat.
Durant tot aquest període, la regulació de comerços, bars, restaurants, botigues i negocis en general deixa un carrer de nova a-normalitat. Segueix present la mascareta, la distancia i la limitació de trobades en un espai públic on s’han ampliat terrasses, reduït horaris, considerat prescindibles algunes activitats i tancat establiments. - Recerca COMERCIALS Les plantes baixes de la ciutat són espai interior i sovint de titularitat privada però s’ha fet evident que condicionen enormement el moviment façana enfora i la vivència del carrer. En consonància amb les normatives vigents i amb la incidència vírica de la Covid, l’activitat de la ciutat s’ha modificat; s’han reduït desplaçaments i actes, com ara el reunir-se, s’han vist bolcats a l’espai exterior. El carrer, com la vida, ha estat un espai més regulat, amb més prohibicions i restriccions de les que habitualment hi són presents. Però, que quedarà de tot això? Que es podria haver regulat diferent? Què n’ha aprés la ciutat? Quan mirem enrere, veurem una línia verda en la cronologia de la ciutat que ens marqui totes aquelles intervencions urbanes de després de la pandèmia? Es diu molt que la pandèmia ha posat de manifest molts aspectes presents però menys visibles, ha fet explicites mancances, necessitats no reconegudes. A escala de ciutat, d’espai exterior, hem aprés que l’hi demanem a l’espai públic? Durant aquest temps, l’espai compartit allà on realitats diferents es creuen, ha estat més hostil de moltes maneres diferents. Serveixen aquests aprenentatges per a pensar una ciutat que cuidi més als seus habitants?
Plànol de recorreguts diaris i habituals per la ciutat de Barcelona abans de la pandèmia de covid-19, a partir de l'experiència de Jey, Antonio i Montse, Florian i Hamza. Autoria i recerca: Marta Serra. Dibuix: Helena Majó. Projecte Barcelona ciutat fràgil, 2022.
Plànol de recorreguts habituals per la ciutat de Barcelona durant el confinament per la pandèmia de covid-19, a partir de l'experiència de Jey, Antonio i Montse, Florian i Hamza. Autoria i recerca: Marta Serra. Dibuix: Helena Majó. Projecte Barcelona ciutat fràgil, 2022.
Plànol de violència i agressió viscuda per persones sense llar durant el confinament. En vermell s'indiquen els espais on les persones entrevistades pel projecte van patir violència física el 2020. Les creus indiquen els punts on persones sense llar van ser multades durant el confinament, per motius de no dur masquereta, de no confinar-se, o de prendre begudes alcohòliques a l'espai públic. Font: Arrels Fundació. Autoria i recerca: Marta Serra. Dibuix: Helena Majó. Barcelona ciutat fràgil, 2022.
Dibuix de situacions viscudes per les persones entrevistades que dormien al ras durant el confinament de 2020. Autoria: Helena Majó. Barcelona ciutat fràgil, 2022.
Plànol de prospeccions d'espais acollidors i espais hostils en el barri de Poblenou i en l'entorn Drassanes. Autoria i recerca: Marta Serra. Dibuix: Mar Castarlenas. Barcelona ciutat fràgil, 2022.
Vídeo Altres formes de confinar-se: Dibuixos i veus.
Autoria: Marta Serra (Barcelona ciutat fràgil, 2022) amb la col·laboració de CAS Baluard, Arrels Fundació, Fundació OS Marillac, Maria Coma, Patricia Messa, Vicenç Ferreres, Antonio, Florian, Hamza, Jey, Montse.
Més resultats del projecte poden consultar-se en l'article Serra-Permanyer, Marta; Bitrián Varea, Carlos. (2022). Double Peripheries. Homelessness on the Edge of the City of Barcelona: the Case of Poblenou. In: Ana Esteban-Maluenda et al. (eds.) European Architectural History Network - EAHN 7th International Meeting. Preliminary proceedings. Madrid: Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid y Colegio de Arquitectos de Madrid. 15,16,17,18 de Junio, pp. 325-336.
Accessible a través d'aquest enllaç: https://oa.upm.es/75019/