Una de les reflexions del projecte es dóna entorn l’acceleració de tot un seguit d’exposicions, mostres, activitats i dinàmiques virtualitzades a causa del confinament. Ens deturem en com l’espai virtual va haver de sostenir tot allò que va deixar de ser possible presencialment. Reconeixem que el tancament simultani de certs espais va ser viable gràcies a la seva continuïtat en xarxa, una continuïtat per una banda qüestionada, repensada i enfortida, i per l’altra fràgil, complexa i trencada.
La casa confinada va acollir forçosament totes aquelles activitats que les regulacions i protocols deixaven orfes del seu lloc original. L’espai es pressionava i comprimia, més enllà de la vivència o no de la malaltia. La domesticitat multifuncional esgotava el temps propi i s’expandia (si podia) a través de finestres, balcons i pantalles. Durant un període de temps breu ens vam acostumar molt ràpid a produir contingut des de les nostres habitacions, a deixar-hi entrar agents externs, reconfigurar un espai propi i íntim: l’habitació com a aula de la universitat, com a taula del restaurant o com a sala del gimnàs.
La integració al món virtual ve definida per qüestions econòmiques, generacionals i culturals que involucren una sèrie de recursos, habilitats i coneixements on no tothom hi té accés. Les que vam poder viure la compressió virtual domèstica vam contemplar un escenari de múltiples parles i llenguatges, on per força vam haver d’aprendre una nova gramàtica virtual que ens permetés entendre, empatitzar i acompanyar a l’altre. Vam haver de suplantar la distància de seguretat amb trucades, vam substituir les abraçades amb salutacions i vam cantar cançons des dels balcons. Vam tocar-nos amb carícies escrites. Tot això va formar part de trobar mecanismes per acompanyar la por de la nostra gent gran i el patiment de les malaltes, o fins i tot compaginar-ho amb un procés de dol. Tanmateix, on habita tot allò que no es pot seguir fent des de casa?