El projecte es composa de diferents línies de recerca encapçalades per diversos investigadors que estudien a diferents escales de la ciutat les dimensions exposades: la personal, la social i l’urbana.

LA CASA COM A FRONTERA: les dificultats i limitacions de l’habitatge en temps de confinament.

Maribel Roselló

 
Les dades de la primera onada de la pandèmia i el conseqüent confinament mostren, de manera general, que els barris més afectats són els que es conformen durant la gran transformació de les perifèries urbanes en la segona meitat del segle XX. Dibuixen la diferència entre la ciutat benestant i la popular, es palesa de manera genèrica la fragilitat social. La recerca pretén mostrar de manera concreta com es va viure el confinament (i la necessitat d’aïllament d’algun membre de la família) en els barris populars més afectats.

L’ENYORANÇA DEL CARRER d’ABANS. L’experiència de ciutat des del confinament en diversos teixits urbans.

Isabel Castiñeira

 

Les noves relacions que s’estableixen des de l’habitatge al carrer, als espais lliures i als teixits urbans a través del anàlisis de sectors censals de màxima incidència en quatre situació:
– El confinament total, estableix una nova relació entre les persones, la casa i el carrer.
– La sortida obligada, les persones que han d’afrontar sortir de casa en un ambient hostil, principalment per anar a treballar.
– A les primers sortides limitades d’horari a on s’obren les possibilitats de socialització.
– I l’accés a serveis bàsics.

LA LLAR DESPOSSEÏDA. Espai públic i sensellarisme en context de pandèmia

Marta Serra Permanyer

 
Tot i que els col·lectius en situació de sensellarisme que dormen a la intempèrie no van patir una incidència alta en el contagi de la covid-19 (a causa de la baixa transmissió en els espais oberts), les restriccions de l’ús de l’espai públic i dels equipaments durant el primer confinament van provocar que la realitat d’aquest col·lectiu es veiés fortament vulnerada. El suposat aïllament i l’estar fora del sistema productiu podia suposar, d’entrada, un avantatge a l’hora de fomentar una privacitat per manca de contacte social, però per contra, l’accentuació d’aquest aïllament va trencar bona part dels vincles als recursos de serveis socials, uns lligams fràgils, dels quals depèn la satisfacció de les seves necessitats bàsiques. Per què es va donar aquest trencament i què va implicar? Com va afectar el primer confinament i les seves regulacions a aquest col·lectiu? Des de l’experiència de les persones que van pernoctar al ras durant el confinament domiciliari, la recerca pretén identificar per què el fenomen del sensellarisme ha resultat una realitat fràgil durant la pandèmia i quin paper hi ha jugat l’espai públic i, especialment, el carrer.

ESPAIS D’ASSISTÈNCIA COL·LECTIVA

 

 Es vol estudiar aquells equipaments públics o privats que ofereixen assistència i recursos a col·lectius específics mitjançant una estructura organitzacional i espacial que condiciona i regula els hàbits de les seves persones usuàries. Tot i que amb propòsits de naturalesa molt diversa (ja sigui en l’acompanyament de les cures o la reinserció social) aquesta institucionalització implica la modificació de la conducta de les persones que l’habiten degut a l’alt grau de regulacions (mèdiques o de seguretat) i jerarquies en l’ús de les pràctiques i dels espais. Per exemple: residències, hospitals, escoles, presons, CIEs, albergs d’assistència social.

Per tant, ens preguntem, com la pandèmia -a nivell d’incidència i confinament- va alterar aquests tipus d’espais i com va afectar l’experiència diària de les persones implicades amb el seu ús i gestió? Quin paper va jugar l’espai d’aquests centres a l’hora d’adaptar-se i respondre a un canvi sobtat i inesperat? Quins espais es van crear de nou a propòsit de la pandèmia i què va succeir amb ells?

Fotografia del Diari Ara

ESPAIS DE LA INFÀNCIA

Sandra Bestraten 

 

Es vol recollir les veus d’un grup d’edat sovint invisibilitzat i poder així completar la imatge d’una Barcelona fràgil amb les experiències de la pandèmia des de la infància. En aquest sentit, es vol exposar com aquest col·lectiu ha viscut la situació i de quina manera la condició d’infància ha suposat una perspectiva particular dels esdeveniments provocats pel confinament i la incidència de la COVID19. D’altra banda, una mirada complementària, s’emmarca dins una reflexió més àmplia envers diferents espais col·lectius de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, l’anàlisi de les escoles és dels únics espais que, durant el primer estat d’alarma, va romandre tancat i, per tant, la recerca se centraria en entendre el canvi d’ubicació de l’espai escola i la seva nova tornada.

 

Fotografia del Diari Ara

 

MUSEUS

Pedro Azara

 

Contràriament al que la imatge proclama, la COVID ha suscitat una reacció positiva, i no un crit d’alerta, en molts dels museus de Barcelona. Excepte comptades excepcions. aquests són de titularitat pública (municipal, autonòmica, nacional per via de la Diputació). Així com les fundacions privades, el pressupost de les quals es nodreix de les entrades, lloguer de sales, i dels beneficis dels serveis complementaris -un cas excepcional, no obstant això, és Caixaforum el pressupost del qual es basa en les aportacions regulars i permanents del banc associat a aquesta fundació-, s’han trobat amb les caixes buides, portant al tancament parcial i a ERTES del personal, els museus municipals han continuat rebent aportacions públiques -encara que havent hagut de prescindir d’uns certs serveis externalitzats, pel tancament, la falta de visitants, sobretot estrangers, els contractes temporals dels treballadors que brinden aquests serveis: neteja, vigilància, atenció, etc., s’han vist severament afectats-, per la qual cosa la programació d’exposicions temporals i les exposicions permanents han pogut seguir tal com estaven previstos.

ESPAIS COMERCIALS

Tiziano Schürch

 

Visibilizar i representar la situació dels espais comercials i de restauració de Barcelona durant la pandemia. Posar èmfasis en la obligació de tancar i les possibilitats de reobertura posterior, l’impacte que té sobre el carrer, dependència del turisme, suport mutu i la fragilitat tant dels negocis en si com de les persones que se’n ocupen. També recollir les vivències de persones que han estat de cara al públic i que per tant han tingut unes experiències vinculades a la por, al perill i al risc d’exposició al virus en si.

DEAMBULAR PER A LA CERCA D’UNA NOVA CIUTAT

Marina Povedano

 
Durant el període de confinament total de la població, la pandèmia va permetre apreciar el mitjà urbà des d’altres sensibilitats. Sentits abans apaivagats en els ciutadans es van aguditzar per a gaudir percebent olors, sons, textures diferents als carrers. La sortida al carrer es va convertir en una cerca del diferent, d’allò que la llar no podia aportar. El mitjà urbà va deixar de ser un mitjà de transició o pas, per a passar a ser l’objecte de la nostra observació. Aquesta recerca pretén, a través de diverses experiències personals, registrar i comprendre en quina mesura la ciutat va ser viscuda, per uns mesos, com a objecte d’observació i com a espai de creativitat en el retrobament amb els nostres sentits.

PAISATGES DE PRESSIÓ

Kathrin Golda

 

El punt de partida d’aquesta contribució a la recerca és el projecte Paisatges de pressió (Golda-Pongratz, Kathrin, Landscapes of Pressure, 2014) que parteix de la convicció que les polítiques d’estructuració territorial responen principalment a la lògica de l’economia global i en conseqüència converteixen qualsevol territori metropolità en objecte d’especulació. La imposició de determinats projectes en el discurs urbà i en l’imaginari de polítics i ciutadans (en forma de promesa per a uns i d’amenaça per a uns altres), i la seva inscripció en el mapa estan sotmetent aquests espais perifèrics, periurbans o encara lliures a pressió i han modificat definitivament el seu significat. Aquesta línia del projecte “Barcelona Ciutat Fràgil” posarà la lupa sobre alguns d’aquests territoris fràgils enfront de les diferents pressions que durant la pandèmia han fins i tot augmentat, a pesar que també ha crescut una consciència de la importància dels espais oberts i comuns.

ESPAIS ESCÈNICS

Antoni Ramon, Iván Alcázar i Ricard Gratacós

 

Una reunió de cossos presents, això són les arts escèniques. Durant el primer confinament el món de l’escena entra en crisi. A la ciutat, els carrers i places es buiden, i balcons i terrats es converteixen en espais escènics. Els teatres cerquen noves maneres de comunicar l’obra teatral amb el públic. Les cases esdevenen escenaris. Explorar l’espai i el temps, les formes i els rituals de les arts escèniques durant el confinament i les repercussions de les successives mesures preses en els espais escènics per enfrontar la pandèmia és l’objectiu central de la nostra recerca.