Partim de la convicció que la pandèmia ha agreujat la condició de fragilitat de les ciutats contemporànies arreu del món. La ciutat, com a centre de gravetat actual a la major part dels territoris, ha patit d’una manera radical durant la pandèmia. Això no es deu només al seu funcionament, que ha resultat distorsionat, o a la vivència de les persones dins els espais públics i privats, que han adquirit una significació especial durant els dies de confinament, sinó que la pròpia ciutat ha resultat qüestionada com a model de vida. Qüestionada i percebuda de manera diferent, en relació als seus valors ambientals, socials, culturals. La ciutat qüestionada esdevé una estructura fràgil.

 

Fràgil és tot allò que pot trencar-se, desaparèixer, degradar-se.

Però allò que és fràgil no és feble, no és banal, no és indiferent: pot ser fonamental, pot ser fort si es considera actiu, pot desvetllar sentit i transformar tot allò que toca amb la seva presència. La ciutat contemporània és una estructura només aparentment forta que dóna lloc, en el seu àmbit, a múltiples formes de vida i realitats entre les quals es poden descobrir diferents situacions fràgils que també la conformen. En la seva diversitat i complexitat, la ciutat esdevé fràgil.

Dins el grup de recerca que lidera aquesta proposta de projecte, ACC (Arquitectura, Ciutat i Cultura), ens seduí aquest terme a partir de la publicació de La città fragile, un text de Beppe Rosso i Filippo Taricco, publicat el 2008, on els autors, poetes i dramaturgs, s’enfrontaven i donaven realitat i veu a figures recurrents de la marginació urbana [B. Rosso, F. Taricco. La ciudad fràgil. Barcelona: Ediciones Bellaterra, 2012]. Ens va sorprendre l’ús d’aquest qualificatiu en relació a la tradicional visió de la ciutat com un organisme fort. Aplicant la poètica que percebem dins aquest contrast, vam començar a detectar situacions dignes de ser considerades fràgils, no sempre vinculades a la vida marginal de les persones, sinó més enllà, en relació a un seguit de fenòmens que no havíem considerat fins aleshores. Podem, en certa manera, donar la volta als aspectes sòlids de la ciutat i detectar les formes de vida i ocupació que els posen en dubte, els transformen.

Des del grup ACC hem desenvolupat els darrers deu anys un treball de detecció, reconeixement i diagnosi de la ciutat contemporània que s’ha centrat en el que diem espais fràgils. Les primeres conclusions d’aquest treball s’han publicat a finals del 2019 [Marta Llorente (coord.) Espacios frágiles en la ciudad contemporánea. Representaciones y formes de ocupación del espacio urbano: figures de la fragilidad. Madrid: Abada, 2019, amb articles de Carmen Rodríguez, Marta Llorente, Carlos Bitrián, Pedro Azara, Marina Povedano, Ricard Gratacòs, Marta Serra, Mònica Aubán i Mònica Sambade]. Entenem que la fragilitat condiciona el futur dels projectes humans, però també que els pot enriquir. Al costat de la ciutat forta i consolidada, de les seves construccions i organització, dels signes de la seva història, existeix un altra ciutat que es desplaça, que s’amaga i que es transforma, però que aporta a cada cop de transformació noves versions de si mateixa. Potser no hauríem de parlar de ciutat fràgil, sinó de la ciutat com immens contenidor de realitats fràgils.

El model urbà es veu ara en plena pandèmia —i a les portes de noves onades— en molts aspectes, com un model vulnerable ell mateix, on la vida, també més fràgil que mai, s’ha d’adaptar de nou i de vegades de manera improvisada i urgent. Les conseqüències d’aquesta fragilitat es veuen ja en certs canvis en els usos i hàbits de la ciutadania. Tenim una percepció nova del medi urbà com tenim tal vegada una percepció nova de la convivència, de les necessitats de l’hàbitat, del sentit dels espais públics i dels carrers. Sabem que aquesta percepció decantarà les eleccions i les formes d’ús de la realitat urbana en el futur. La crisi de la ciutat com a model es veurà agreujada per la disminució de recursos que comporta la crisi econòmica que malauradament ja està prevista dins el nostre horitzó d’expectatives.

La pandèmia, com experiència de vida, ha generat distorsions i fets imprevisibles dins el marc de la nostra ciutat, com a la resta de ciutats del món. Cada ciutat, però, és una unitat singular que respon de diferent manera a aquest fenomen que ja és mundial. Dins la nostra ciutat de Barcelona, es donen tots aquells espais que a la ciutat resulten vulnerables, menys visibles, inestables i espontanis, però que considerem claus per comprendre la ciutat en tot el seu significat: com estructura material habitada, com a espai de l’experiència i com a lloc per la creació de significat i, per tant, de transformació. Estudiem la ciutat com un tot dins el qual totes les realitats existents són decisives per generar el seu sentit. Considerem que és vital establir un tipus de mirada i representació que abasti els aspectes més marginals però també els més creatius que la ciutat, quasi com si fos un ésser viu, és capaç de generar per regenerar-se ella mateixa. La ciutat necessita més que mai atendre a la seva pròpia capacitat de regeneració. La ciutat necessita ser entesa a partir del conjunt més divers de realitats que arriba a contenir.


Per què busquem una imatge de la ciutat fràgil durant la pandèmia?
Quina relació té aquesta ciutat diversa amb la ciutat ja coneguda i representada?

La imatge que hem arribat a construir de la ciutat durant la pandèmia actual causada per la COVID-19 ha estat fortament representada per dades estadístiques que deriven tant del seguiment que fan les institucions governamentals com dels estudis científics. Aquestes dades posen en primer lloc, com és natural, les qüestions relatives al subjecte, a les persones: patiment, morbiditat, mortalitat, dins el camp de la salut, o situacions laborals, precarietat, pobresa, mancança de recursos tecnològics. És cert que els mitjans de comunicació han establert un pont entre aquestes dades que provenen de la informació científica i la ciutadania, tot establint una determinada representació dels principals espais i escenaris on impactaven. A partir d’aquí, hem posat rostre parcial a un conjunt molt concret d’espais comunitaris, com hospitals, residències i centres educatius i, dins la dimensió privada, a l’espai de la llar, a l’habitatge i, fins i tot, als espais de la mort i el dol, especialment colpits. També, en relació als espais urbans, s’ha insistit en l’afectació creada sobre els que pertanyen al sector comercial, indicant les mancances i limitacions derivades de la pandèmia. Algunes imatges difoses han obert la dimensió dels carrers i espais públics buits. Els escenaris urbans transformats i canviants.

Aquesta realitat forma la nostra base de partida, però pretenem anar més enllà. A força de rebre importància mediàtica, tots aquests espais s’han reconegut i naturalitzat, s’han tornat quasi familiars. I hem pogut construir una imatge de la ciutat a partir d’ells. Però, és certa o suficient aquesta imatge en relació a tot allò que ha viscut la ciutat, a tot allò que afecta la seva transformació per la pandèmia? Hem considerat tots aquells factors que permeten conèixer la realitat concreta de la ciutat i les seves conseqüències relatives al l’ús de l’espai?

Creiem que hauríem de refermar la imatge de la ciutat viscuda durant la pandèmia, afinar la seva realitat en relació a l’experiència diferencial dels usuaris, al resultat de les vivències diferents i potser més ocultes a la mirada, tenir en compte l’impacte emocional que han creat aquestes vivències en les persones i que ha incidit en el seu ús. Creiem que encara no coneixem abastament el conjunt d’experiències sorgides durant els dies del confinament i els dies que van seguir amb l’apertura, durant els mesos que ens separen de l’inici de la pandèmia. Fins i tot ara, cada canvi d’ús a la ciutat en relació a les directrius de seguretat imposades va generant noves situacions que volem reconèixer. Entenem que la ciutat fràgil és una ciutat en transformació.


Quines aportacions a aquesta visió de la ciutat fràgil es poden fer des de l’arquitectura i l’urbanisme?

Des de l’àmbit de l’arquitectura i l’urbanisme podem detectar d’altres realitats que, de forma més tangencial i puntual, han estat -i segueixen estant- afectades. Esmentarem per començar alguns exemples, potser els més impactants: les realitats vinculades a la marginalitat extrema i la fragilitat de la vida, les que deriven de la solitud dins l’espai privat i l’aïllament social que comporta, el desarrelament social que es vincula a la manca d’habitatge, la vida sense sostre, la precarietat de mitjans de vida, la vulnerabilitat davant la pròpia experiència de la malaltia i de la mort dins certes situacions extremes i, fins i tot, la manca de legalitat de les persones i de certs usos i accions properes a la clandestinitat que s’han desplegat dins l’espai urbà.

Aquestes dades s’haurien de diferenciar i analitzar en funció de factors com ara l’edat, el gènere, la procedència, entre d’altres: aquestes variables poden crear imatges diferents i complementàries de les mateixes experiències. Totes elles són realitats que incideixen en les dades obtingudes per les estadístiques, però que no han estat desvetllades en la seva complexitat, en els seus ritmes temporals de transformació, en relació als canvis de localització i itineràncies, en definitiva, en l’espai i les seves múltiples escales. Tot aquest conjunt de capes de vivència i sentit formen el que anomenem la ciutat fràgil. Aquesta ciutat fràgil pot ser imprevisible, residual i de vegades oculta, però segueix sent ciutat en el sentit ple de la paraula. Té dret a ser representada i coneguda. Encara més: aquesta ciutat és en realitat la ciutat veritable, la que no només existeix sinó que crea i ocupa l’espai. Una ciutat que condiciona la realitat espacial i la transforma.

La nostra proposta de treball està adreçada a desvetllar aquestes capes més etèries i subtils, o de vegades més colpidores, per tal d’incorporar-les i integrar-les a les que ja tenen pes, com s’ha dit, en la representació formada de la ciutat de la pandèmia. Es tracta d’un estudi de cerca de tot allò que creiem que ha afectat a l’experiència de l’espai urbà, que pot revisar els problemes vinculats a carències o transformacions dels usos urbans privats i públics que es poden tenir en compte per reparar les disfuncions actuals i per preveure, si és el cas, les actuacions que millorin els recursos de la pròpia ciutat. Es tracta de conèixer més en profunditat el teixit de realitats urbanes, incloses les que es donen dins els espais privats, i contenir-les en una cartografia que reculli aquestes capes de sentit i les mostri amb suficient claredat.

Hem detectat ja una bona part d’aquestes situacions possibles, a les que en referim com a capes de la ciutat fràgil: algunes ja han estat esmentades, i més endavant, formularem la primera relació concreta del que volem estudiar. Però volem també un projecte que estigui atent al descobriment, a allò que potser és encara imprevisible, a tot el que pertany a una temporalitat breu però capaç de modificar experiència, memòria i voluntat de canvi. Aquesta és la expectativa.

El projecte vol, com ja s’ha dit, reconèixer realitats que no sempre representen experiències negatives, sinó que tenen poder per crear sentit i transformar l’àmbit urbà d’una manera subtil i lúdica. Pretenem registrar, en la mesura del possible, tot allò que ha aconseguit que la ciutat visqués, malgrat les limitacions, com un espai de creativitat. Valorem les pràctiques espacials creatives: arts al carrer, cultura espontània que troba brins d’esperança en espais insospitats per superar la fragilitat d’un àmbit artístic obligat a reformar-se. Totes les accions que han estat possibles, pròpies de cada lloc i amb capacitat de crear memòria, aquestes poètiques transformadores les representem com a esdeveniments efímers però alhora, com a exercici de resiliència.

Per tant, el principal objectiu del projecte és explorar el concepte de fragilitat urbana durant la pandèmia COVID- 19, tot associant la dimensió espacial de la ciutat amb l’impacte de realitats socials menys visibles però que poden ésser determinants per la ciutat del futur. I integrar aquesta imatge en la representació existent: completar-la i fins i tot canviar-la.

Per poder portar a terme aquesta reflexió, establim el cas d’estudi dins la ciutat de Barcelona, entesa com una realitat viva i canviant però que es pugui acotar a partir de la seva extensió periterritorial i central. Entenent la fragilitat com una forma de realitat menys reconeguda, vulnerable però real, capaç d’arrelar i obrir-se lloc en les condicions més adverses. Per això el projecte es diu Barcelona Ciutat Fràgil.